El Jurado del Concurso Rosa de Abril quiso otorgar una mención especial a la obra de la Sra Carme Curia, autora de
Cartes al Vent.
Benvolguda amiga:
Si en algun punt de l’univers estàs, espero que rebràs aquests mots dirigits a tu.
Avui he sabut que has mort. No et coneixia. Una breu descripció de la teva persona l’ha feta una companya de treball, sols arribar a la feina. Potser si que ens havíem creuat algun cop, pel carrer. Però en aquest món de presses, d’egoismes , individualitats mal enteses, passa això: Hom viu sol rodejat de gent.
En aquest instant i en molts altres del dia penso en els últims moments de la teva vida, en la solitud aterradora d’una noia de divuit anys que ha perdut la fe en tot i en tots.
A la meva memòria venen els meus divuit anys. Vull recordar algun moment negre d’aquells temps, capaç de fer-me perdre la fe en tot i no se si es per la llunyania o l’enyorança d’aquella època, no el trobo. I no creguis, els meus divuit anys i els de moltes altres noies no foren molt feliços. Ens mancaven moltes coses, si tu vols no essencials, però si agradables per fer la vida i el viure menys dur i esperançador.
Ens mancaven televisors per poder saber si gastant un perfum o un altre estaríem més a la moda. Ens mancaven cotxes, motos per poder marxar el dia de festa amb els amics o conèixer altres diversions que no fossin passejar carretera amunt i carretera avall. Ens mancaren, també, mitjans per poder millorar els petits coneixements que havíem aprés, bé o malament a l’escola.
Perquè ens mancaven tantes coses no varem tenir temps de pensar si la societat era justa amb tots aquells que no havíem conegut la guerra, però sofríem les conseqüències de la mateixa.
No m’oblido de Déu, com estaràs pensant. Tu vas deixar de creure en Ell perquè el Déu Amor no estava en la gent que et rodejava. Ai amiga !
Creus que era esperançadora la imatge que ens inculcaren de Déu? Un Déu jutge, de càstigs cruels i esveradors. No solament en l’altre mon. Sinó en aquest. Ja pots pensar com això afectava a uns essers que per la nostra condició d’infants no podíem entendre ni defensar-nos.
Més tard polititzaren la religió o la religió polititza la política, de tal manera que la nostra personalitat, en formació, acusà més tard aquests estripajocs de la nostra joventut.
Cartes al Vent.
Benvolguda amiga:
Si en algun punt de l’univers estàs, espero que rebràs aquests mots dirigits a tu.
Avui he sabut que has mort. No et coneixia. Una breu descripció de la teva persona l’ha feta una companya de treball, sols arribar a la feina. Potser si que ens havíem creuat algun cop, pel carrer. Però en aquest món de presses, d’egoismes , individualitats mal enteses, passa això: Hom viu sol rodejat de gent.
En aquest instant i en molts altres del dia penso en els últims moments de la teva vida, en la solitud aterradora d’una noia de divuit anys que ha perdut la fe en tot i en tots.
A la meva memòria venen els meus divuit anys. Vull recordar algun moment negre d’aquells temps, capaç de fer-me perdre la fe en tot i no se si es per la llunyania o l’enyorança d’aquella època, no el trobo. I no creguis, els meus divuit anys i els de moltes altres noies no foren molt feliços. Ens mancaven moltes coses, si tu vols no essencials, però si agradables per fer la vida i el viure menys dur i esperançador.
Ens mancaven televisors per poder saber si gastant un perfum o un altre estaríem més a la moda. Ens mancaven cotxes, motos per poder marxar el dia de festa amb els amics o conèixer altres diversions que no fossin passejar carretera amunt i carretera avall. Ens mancaren, també, mitjans per poder millorar els petits coneixements que havíem aprés, bé o malament a l’escola.
Perquè ens mancaven tantes coses no varem tenir temps de pensar si la societat era justa amb tots aquells que no havíem conegut la guerra, però sofríem les conseqüències de la mateixa.
No m’oblido de Déu, com estaràs pensant. Tu vas deixar de creure en Ell perquè el Déu Amor no estava en la gent que et rodejava. Ai amiga !
Creus que era esperançadora la imatge que ens inculcaren de Déu? Un Déu jutge, de càstigs cruels i esveradors. No solament en l’altre mon. Sinó en aquest. Ja pots pensar com això afectava a uns essers que per la nostra condició d’infants no podíem entendre ni defensar-nos.
Més tard polititzaren la religió o la religió polititza la política, de tal manera que la nostra personalitat, en formació, acusà més tard aquests estripajocs de la nostra joventut.
Comentarios